El disseny universal o disseny inclusiu és un paradigma del disseny que implica que qualsevol persona pugui disposar i utilitzar les infraestructures, serveis, productes o entorns de fàcil accés per al major nombre de persones possible, independentment de la seva condició física, psíquica o sensorial, sense la necessitat d'adaptar-los o redissenyar-los d'una forma especial.
En síntesi, aquest concepte és aplicable a dues formes bàsiques de l’activitat humana: la mobilitat i la comunicació. El seu origen es fonamenta en el disseny sense barreres, el disseny accessible i en altres elements de base tecnològica. No obstant, a diferència d'aquests conceptes específics, el disseny universal aconsegueix un resultat que engloba tots els aspectes de l'accessibilitat i es dirigeix a les circumstàncies que acompanyen tot el cicle de vida de la persona a nivell individual des de la primera infància fins el tram final de vida amb la fragilitat que sol comportat l’envelliment. I, per extensió es refereix al conjunt de la població és a dir, a tota les gent, incloses les persones amb discapacitat física, motora, sensorial, intel·lectual, mental o amb mobilitat reduïda.
El disseny universal resol el problema amb una visió holística, partint de la idea de la diversitat humana i com interactuen les persones amb el seu entorn.
El propòsit del disseny universal és simplificar la realització de les tasques quotidianes mitjançant la construcció de productes, serveis i entorns més senzills d'usar per totes les persones i sense cap esforç. El disseny universal, doncs, beneficia a totes les persones de totes les edats i habilitats.
Aquest concepte de disseny per a tothom i d’accessibilitat universal és fruit de l’evolució de la societat que té el seu exponent primigeni en la transformació de les ciutats. Aquesta evolució es produeix a conseqüència de les reivindicacions d’una ciutadania cada cop més exigent en la utilització de l’espai públic, sense cap mena de discriminacions.
Des d’aquesta perspectiva s’ha d’entendre que la ciutat és un espai de convivència que lluny de generar desigualtats, ha d’afavorir la igualtat d’oportunitats en l’accés als serveis, recursos o equipaments sense generar cap vulneració de drets inherents a la persona.
Per arribar a aquest reconeixement de la igualtat de drets i oportunitats han hagut de transcorre molts anys i passar d’una concepció de la discapacitat fonamentada en un model tradicional mèdic al model social actual.
El model mèdic considera que la discapacitat és un problema congènit de la persona o bé causat per una malaltia, accident o condició de la salut que requereix atenció mèdica.
En canvi, a partir dels anys 70 del segle passat es va anar consolidant en els àmbits acadèmics el model social de la discapacitat que inicialment se sustentava entorn a les barreres que la societat imposa a les persones amb discapacitat per dur a termes les activitats de la vida quotidiana. I, més endavant, aquest model evoluciona fins a considerar que és la interacció de la persona amb el seu entorn la que capacita o incapacita.
És per això, que el model social pren un nou enfocament de diversitat on cal planificar la ciutat d’una manera integral pensant en les necessitats que comporta el cicle vital de l’individu, més enllà de les persones amb discapacitat. Per tant, el concepte d’accessibilitat universal és una oportunitat per millorar les condicions de vida del conjunt de la població i ens serveix per eliminar les barreres a les activitats quotidianes vinculades al transport i el sistema de mobilitat, a l’entorn urbà o als seus edificis i equipaments o també degudes a la interacció de l’entorn, les TIC, actituds culturals i socials.
Per acabar, entenem que l’aplicació rigorosa de l’accessibilitat universal a l’espai urbà permet el gaudi dels drets i llibertats inherents a la persona en igualtat de condicions, consolidant el concepte de “ciutat inclusiva, diversitat humana i espai urbà per a totes les persones.”
No hay comentarios:
Publicar un comentario